Els nostres origens.

Per a Reus, com per a moltes altres ciutats, la dècada dels setanta foren anys de canvi i de transformació. Reus comptava amb la fama de plaça comercial: concentrava i redistribuïa el comerç de l’oli, dels fruits secs i, en menor mesura, del vi. Començava el temps en que  rebíem visitants d’arreu per veure  els aparadors més bonics del país, l’època daurada del comerç de Reus.

La família Plá Ferrándiz s’hi trobava bé en aquell Reus ple de canvis i des de 1885 només havia fallat un any -el 1938,  el de la Batalla de l’Ebre-  a la seva cita amb el Nadal reusenc.

Quatre generacions després, veien com l’any 1973 quedava enderrocat Cal Miró, les darreres restes de les muralles medievals de la nostra ciutat i el 1974, es commemorava el centenari de la mort de Marià Fortuny. Un any després, els reusencs i les reusenques ja no anirien més a la platja de Salou amb el famós tren del Carrilet: la línia quedava tancada després de quasi cent anys. El 1975 també era l’any en que Pere Anguera acceptà l’encàrrec d’escriure El Centre de Lectura de Reus: una institució ciutadana i que el territori sencer s’obria a l’esperança de la democràcia.

En aquells anys fets més íntims i domèstics marcaven la quarta generació dels Plá: el 1974 naixia a Cieza, Múrcia, la gran de les tres filles d’Ángela Verdú -besnéta d’Antonio Plá Ferrándiz- i de Saturio del Cacho.  El naixement de la Cristina marcava la fi de la família a Cieza i els encoratjava a una nova aventura de la qual l’Ángela tenia especial il·lusió: el tancament de la parada de torrons al portal nº6 del Raval Santa Anna per inaugurar aquell mateix novembre una nova botiga de color blau i blanc a la Raval de Santa Anna 6: Gelats i torrons Xixona; el 1975, hi iniciaven tota la temporada, és a dir, la del torró i la del gelat. Viure entre Xixona, Cieza i Reus ja no era una opció: tancant les dues geladeries que tenien a Múrcia, l’hereva apostava per la nostra ciutat amb la incertesa de si hi tindria una bona rebuda. Així és com ja fa 47 anys, es va annexar Helados Valencianos de Cieza i Antonio Plá Ferrándiz de Reus, on el 1984 obririen una altra botiga al Carrer Llovera 26.

Foren anys d’il·lusió, de millores, d’esperança i de reivindicació. Anys de resiliència que pretenien entendre el passat per poder fer del futur un lloc bonic on viure. La construcció de l’edifici de l’Escola Montsant, demòcrata, laica i catalana n’és un bon exemple; o el sorgiment de la Unió de Botiguers de Reus fora de l’estructura oficial com a entitat cohesionadora del petit comerç enfront les grans cadenes que gaudien de suports oficials.

Des de 2015 que duem les regnes del negoci la cinquena generació. Mig segle després moltes coses han canviat: a nivell històric, social, econòmic… i n’han sigut testimoni les tres mantecadores de gelat diferents que hem tingut. La primera, que es remunta a mitjans dels anys 70, es trobava a la planta baixa; com que els avis vivien a la planta de dalt de l’obrador, sovint la Cristina -la filla gran- cridava “Vull gelat!” i amb un cistell se li feia arribar a través del pati interior de l’edifici. La segona màquina es remunta als anys noranta, a l’epoca del “Reus fes goig” i dels Jocs Olímpics. El nostre obrador havia d’abastir ara ja a les dues botigues que tenim encara actualment, botigues que internament coneixem com a “vella” (Raval) i “nova” (Llovera) trenta-nou anys després de la seva fundació, que coincideix amb el naixement de la Montse, la filla petita de l’Ángela i el Saturio. La tercera i actual mantecadora convergeix entre la quarta, cinquena generació i les futures, doncs es donà tot just quan la filla mitjana, la Núria, estava embarassada de la seva filla gran ila gerència de les botigues estaven en mans de la quarta generació.

Són moltes les anècdotes que rauen entre les botigues de la Raval de Santa 6 i la del Carrer Llovera 26, com ara els temps en que no hi havia telèfon i havíem d’anar d’una botiga a l’altra amb la llista del que es necessitava o quan per fi es va instal·lar el telèfon vermell de botons negres on els nostres clients podien gaudir d’una conversa privada, això sí, controlada pels “pasos”. Moltes anècdotes al vostre costat, escoltant-vos, innovant productes segons les vostres necessitats, com el granissat de cafè descafeïnat de la senyora Pilar del Ràdio Bamo, o el granissat de cafè a l’hivern de la Marina del Celler de la Sang. Passen els anys, es traspassen les generacions, el senyor del bigoti i la senyora de les ulleres ja s’han jubilat, tot canvia menys el sabor autèntic i artesà de la nostra orxata, granissats i gelats, la vostra amabilitat i l’amor que la nostra família sent per la ciutat.